D.F.S.


El Deutsche Forschungsinstitut für Segelflugzeug o DFS (institut d'investigació alemany de vol en planador), es va crear el 20 de juliol de 1933 a Darmstadt per centralitzar totes les activitats de vol sense motor a Alemanya. Es va formar per la nacionalització de la Gesellschaft Rhön-Rossitten (RRG), primera societat reconeguda del vol sense motor.

EL DFS va estar involucrat en la fabricació de planadors d'entrenament per les Joventuts Hitlerianes i la Luftwaffe, així com la realització d'investigacions en tecnologies avançades com les del vol propulsat per coets. Va contribuir
amb la Luftwaffe en la construcció de diversos planadors de transport de tropes i prototips a reacció.

El 1938, després d'un accident fatal en el Wasserkuppe, DFS convoca un concurs per al disseny d'un fre de velocitat més efectiu per planadors. El concurs el va guanyar Wolfgang Ulrich Hütter de Schempp-Hirth, amb un disseny que s'utilitza avui dia com "Schempp-Hirth fre".

Vista del Deutsche Forschungsinstitut für Segelflugzeug de Darmstadt en 1934


ALGUNS AVIONS D.F.S.

DFS-228


El DFS prometia satisfer les necessitats de l'Alt Comandament Alemany pel que fa a un avió de reconeixement que no pogués ser interceptat. Aquest notable planador de propulsió coet (es pot dir que és l'avantpassat del Lockheed U-2) pràcticament realitzat en fusta, tenia una proa-cabina pressuritzada que podia desprendre en cas d'emergència i recuperar mitjançant un paracaigudes. La part central del buc allotjava el motor-coet i dues càmeres infraroges Zeiss.

La propulsió del DFS-228 es realitzava per un motor-coet Walter HWK 109-509D, una versió lleugerament modificada del HWK 109-509 A-2, per l'empenta màxim de 1.700 kg i d'una massa de 170 kg. Així com per BA-349 o ME-163, equipats d'un motor de la mateixa família, els propergols eren el peròxid d'hidrogen i una barreja d’hidrazina i metanol. A la fotografia de sobre, veiem un DFS -228 ancorat sobre un Dornier Do-217.

El peròxid d'hidrogen era descompost sobre un catalitzador per produir gasos calents (oxigen / vapor d'aigua) que anaven a una turbina per ser aspirats per la bomba del carburant. Aquesta turbo bomba va ser modificada per poder abastir bastant potència a altituds molt altes. Una altra preocupació del vol del DFS-228, era el motor-coet que havia de ser utilitzat amb intermitència durant el trajecte de l'aparell. A causa de les temperatures extremadament baixes que regnaven a alta altitud, els enginyers es temien que el carburant gelés i bloquegés certs elements com vàlvules que impedissin el bon funcionament del motor. Sembla que Walter tenia estudiat un sistema d'escalfament per al seu motor així com la utilització d'un carburant que es quedés líquid a temperatura baixa. El març de 1944, els primers elements de l'aparell ja estaven en construcció i l'abril, havia començat el muntatge final del DFS-228 V1. No obstant això, l'aparell només va poder volar l'agost de 1944 planejant sense motor llençat des d'un Do-217.

Els vols motoritzats havien de començar el febrer de 1945, però no es va realitzar cap, i l'aparell mai va superar l'altitud d'11.000 metres. En aquestes proves, els enginyers van constatar que la posició convencional del pilot dificultava la posada a punt d'una cabina correctament pressuritzada.
 
Llavors el DFS-228 V2 va ser construït amb una cabina diferent en la qual el pilot estava en posició estirada o decúbit pron. El DFS-228 V2 que va ser sotmès a una prova de vol va resultar molt danyat en el moment de l'aterratge quedant inservible. El tercer prototip del DFS-228, el V3, mai va ser acabat. Els principals defectes comprovats sobre el DFS-228 eren d'una eficàcia insuficient i una sensibilitat de-massa important de les superfícies de control. 

Aquests defectes i els problemes de persuasió necessitaven una nova reestructuració però el comportament general era sa-satisfactori i l'aparell podria complir el seu paper.


El DFS-228 de reconeixement tenia un pla de vol molt particular. Havia d'haver pujat sobre l'esquena d'un avió portador (en principi Do-217) després el conjunt pujava a aproximadament 10.000 metres d'altitud. Després un cop a dalt el DFS-228 utilitzaria el seu motor-coet (de 1.000 kg d'empenta) fins a aconseguir una altitud de prop de 22.500 metres.

A la fotografia superior, observeu el DFS-228 accidentat, el mateix de la fotografia de la capçalera, vegeu les identificaions D-IBFQ.

El DFS-228 realitzaria llavors la seva missió de reconeixement utilitzant el motor-coet amb intermitència. Aquesta altitud podria ser mantinguda durant prop d'una hora. Després l'aparell tornaria a la base planejant, aterrant lliscant sobre un patí semblant al de l'Ar-234 Blitz. La distància superable en vol planejant a partir d'una altitud de 22.500 metres, era de 900 km hora.

La durada total d'un vol era de quatre hores, entre les que estaven 140 minuts de pujada, 120 minuts de baixada cap a la base, el que deixava una hora de reconeixement a alta altitud. En cas crític, el morro de l'avió podia separar-se del cos de l'avió per mitjà de quatre perns explosius.
               
Llavors un paracaigudes automàtic es desplegava per estabilitzar i disminuir la baixada del compartiment. Arribat a una altitud més segura, el pilot era expulsat per l'avió amb un dispositiu d'aire comprimit aterrant amb el seu paracaigudes.

Quan les tropes aliades van arribar a Griesheim, s'havien dut a terme molts vols amb llançaments des d'un Do-217, però el motor coet mai va arribar a ser utilitzat.

Característiques:

Origen: Deutsches Forschungsinstitut für Segelflugzeug, de Griesheim.
Any d'aparició: 1944.
Tipus: Avió planejador-coet de reconeixement d'alta cota.
Planta motriu: Un motor coet Walter 109-509D de 1.700 kg d'empenta lineal.
Envergadura: 17,56 m.
Longitud: 10,58 m.
Alçada: 3,45 m.
Pes buit: 1.642 kg.
Pes màxim: 4.210 kg.
Autonomia: 1.050 km combinant el vol planejat amb el vol amb motor.
Velocitat màxima: A alta cota 900 km hora.
Velocitat de grimpada: Sense informació.
Sostre de servei: 22.500 m.
Tripulació: 1 pilot.
Armament: Cap.
Càrrega bèl·lica: Cap.


DFS-230



A principis dels anys 30, realitzar una ofensiva de magnitud mitjançant una operació aèria sense motor semblava gairebé difícil. Ernst Udet visitant el DFS (Institut Alemany per al vol planejat) el 1933, pel que sembla a ningú se li havia ocorregut la idea d'usar els planejadors en la guerra. Temps després d'aquesta visita Udet encàrrec un planador de transport militar, el DFS-230 que va volar amb gran èxit el 1937 pilotat per la pilot de proves Hanna Reitsch. Tal era la impressió creada pel nou aparell que els alts comandaments alemanys albiraven la possibilitat d'enviar forces aerotransportades i dipositar-les després de les línies enemigues (un planador d'assalt).

Al cap de poques setmanes es va notificar la construcció de 10 aparells modificats a l'original (versió militar) amb capacitat per a 10 paracaigudistes i 1 pilot. El DFS-230 va demostrar unes excel·lents qualitats per a operacions d'assalt de petita envergadura, ja que la seva capacitat de càrrega era insuficient per a operacions més ambicioses. La seva autonomia de vol oscil·lava al voltant d'uns 20 km. El DFS-230 es va convertir en la base al voltant de la qual es va desenvolupar la nova tècnica de la força assalt transportada per planadors.

A les 04,30 hores del 10 de maig de 1940, 11 planejadors DFS 230 alemanys van ser remolcats per Junkers Ju-52 (Tante Ju) des de l'aeròdrom de Colònia-Ostheim, uns 120 km a l'est de la frontera holandesa. Aquests planejadors transportaven la Secció d'Assalt Granite, que consistia en dos oficials i 83 sotsoficials i soldats, tots ells sapadors paracaigudistes extrets de la 7ª Flieger Division Luftwaffe. Els planejadors es dirigien a la suposadament inexpugnable fortalesa belga d'Eben Emael i, si tot funcionava segons el previst, havien de ser remolcats durant 25 minuts abans de ser alliberats sobre la frontera holandesa perquè planessin fins a l'objectiu.

Un cop allà, la seva comesa era la destrucció dels canons i les fortificacions d'Eben Emael abans que poguessin ser emprades per retardar l'avanç de les forces terrestres alemanyes sobre els ponts del canal Albert, una important línia defensiva que amenaçava de bloquejar la prevista invasió alemanya dels Països Baixos el maig de 1940.

L'inconvenient d'aquest aeroplà era la seva vulnerabilitat al foc antiaeri, causa lògicament de la seva lentitud en l'aproximació a l'objectiu. En les seves posteriors millores el DFS-230 disposava d'una metralladora MG-15 de 7,92 mm, i de paracaigudes de frenada per reduir en la mesura del possible la distància d'aterratge.

Així i tot, la seva producció va continuar fins a 1942. En aquells dies s'havien fabricat un miler d'unitats del DFS-230. A Creta grans formacions de DFS-230 i altres planadors van patir serioses pèrdues, però van prendre l'illa. Centenars de DFS-230 van ser usats a Itàlia i el nord d'Àfrica, també va participar amb la força d'elit d'Otto Skorzeny en l'atac a l'hotel d'alta muntanya on estava presoner Mussolini. La producció total va ascendir a 1.022 aparells.

Característiques:

Origen: Deutsches Forschungsinstitut für Segelflugzeug, produït per Gothaer.
 
Any d'aparició: 1937.
Tipus: Planador d'assalt.
Planta motriu: Cap.
Envergadura: 20,87 m.
Longitud: 11,24 m.
Alçada: 2,74 m.
Pes buit: 860 kg.
Pes amb càrrega màxima: 2.100 kg.
Autonomia de vol: Pensat per a uns 20 km.
Velocitat de remolc: 210 km. Hora.
Velocitat de descens: 290 km. Hora
Tripulació: 1 pilot i 10 soldats completament equipats.
Armament: Cap, encara que alguns models portaven una metralladora MG-15 de 7,92 mm.
Càrrega bèl·lica: Cap.